El diari d'Iris XI

Després de tres mesos vivint i aprenent en Itàlia, ha arribat el moment de acomiadar-se d'aquest país meravellós que m'ha acollit amb els braços oberts.

Durant aquest temps he viscut amb tres companys d'institut a la mateixa casa, compartint risses, reptes i aprenentatges diaris. Les pràctiques que he fer a les escoles, treballant amb xiquets d'edats entre 3 i 15 anys, han segut un pilar fonamental en la meua formació. Aquests xiquets, amb la seua innocència i energia, m'han ensenyat tant sobre la cultura italiana i m'han ajudat a millorar l'idioma a un ritme sorprenent.

Acomiadar-me dels meus companys de treball i dels xiquets no és fàcil. Junts formem un gran equip que es preocupa profundament per l'ensenyament i la motivació de cada alumne. Deixar arrere aquest entorn on he crescut tant professionalment com personalment és emotiu.

Les amistats que he format durant aquest temps han estat un suport inavaluable. He conegut persones dins i fora de la feina que m’han mostrat els racons més encantadors d'Itàlia, han millorat la meua comprensió de l'idioma i han compartit amb mi moments inoblidables. Des de sopars en restaurants clàssics italians fins a excursions per la ciutat, cada experiència ha deixat una empremta al meu cor.

Ara, mentre faig la maleta i em prepare per tornar a València, no puc evitar sentir una mescla de tristesa i gratitud. Tristesa per deixar arrere les persones i els llocs que s'han convertit en part de la meua vida diària, però també una immensa gratitud per totes les oportunitats i aprenentatges que he tingut.

El comiat no significa el final d'aquestos llaços. Les amistats que he fet a Itàlia continuaran sent part de la meua vida, i sé que, encara que la distància ens separe, els records i les experiències compartides ens mantindran units. Aquesta experiència Erasmus ha estat un capítol extraordinari a la meua vida, i encara que aquest capítol arribe al final, el llibre segueix obert, per obtindre noves aventures.